La mort sobtada de la líder del clan Dondre deixa Jeluma desolada. Era la seva àvia i mestra. Però amb la tristesa arriben revelacions sorprenents: la seva mare no és morta, i Jeluma ha de trobar-la per ocupar el càrrec que ha quedat buit. Tindrà la mare el saber que l'àvia li va amagar? Podrà guarir la seva malaltia? Què són els estranys objectes que han anomenat ‘registres’ i quina relació tenen amb els secrets del clan? Acompanyada del seu inseparable esquirol mutat, inicia un viatge que l’endinsa en un món prohibit i desconegut que capgira tot el que creu i que li han ensenyat. Descobreix aquesta apassionant aventura on el coratge, la cerca del saber i l'amor per la natura portaran Jeluma a superar els límits i forjar el seu propi destí.

«El meu bosc és un lloc màgic,

Maria Sendra veu en Maria Cambrils, la feminista valenciana del primer terç del segle xx, un punt de llum per a escapar de la crisi personal en què es troba. Creu que escriure una novel·la la pot sanar de les múltiples angoixes que l’assetgen, agreujades per una depressió postoperatòria: la fràgil identitat cultural del país, la depredació urbanística i les relacions amoroses. La recerca per a la novel·la la du als esdeveniments d’un poble de la Marina Alta durant la Segona República. «Intente refer el puzle d’una època desmembrada en rancors, odis, amors i enyorances». I, amb els personatges rescatats de l’oblit, construeix un calidoscopi de les inquietuds d’un temps d’il·lusió a pesar de les adversitats. El bes de l’aigua és una novel·la sobre temes globals des de la microhistòria. El feminisme, el poder de les idees, els drets de la natura o l’amor són qüestionats a partir de les vivències d’uns personatges circumscrits al seu temps. «El món canvia, les injustícies perduren».

L'alimentació, com a fet cultural, pot provocar conflictes, ja ho sabem. I històricament, al nostre país, amb la coexistència entre cristians, jueus i musulmans, hi havia problemes. És un fet que la majoria d'acusacions en la Inquisició de València contra jueus i moriscos provenen, molt més que de fets estrictament religiosos, del menjar i el beure: què mengen, què no mengen uns i altres, com ho fan, quins rituals observen o ignoren, quan dejunen i quan no... En "Sense porc. L’alimentació en les identitats culturals de jueus i moriscos i en la seua persecució per la Inquisició de València" es descriu i explica aquest tipus de conflictes, amb algunes idees centrals: la culpabilització de la víctima, que s'obstina en mantenir la seua identitat diferent, el paper vital de les dones en la transmissió generacional de les tradicions culturals en l'àmbit domèstic, i sobretot, la tesi que un hàbit cultural com és el menjar té més d'identitari, propi d'un grup social, que no de religiós.

Agricultura per a gent curiosa és una introducció als orígens de la producció d’aliments. Parla, de forma senzilla, de com funcionen les plantes i de com són d’importants el sòl i la biodiversitat. L’objectiu és fer refl exionar els lectors sobre com vam començar a cultivar aliments i per què, i sobre com ha anat evolucionant la nostra dieta al llarg dels segles a mesura que han anat arribant al nostre territori aliments diferents des d’altres llocs del món. Amb el convenciment que l’alimentació és l’acte humà que més infl uència té en el nostre entorn, es tracta d’ajudar a prendre consciència sobre l’origen d’allò que les famílies posen als seus plats cada dia.

Fa temps, hi hagué a Castalla un home que li deien Peret. Es va casar amb Carmeta, una dona ben guapa del seu poble. Diners en tenien pocs, però com ell era molt faener, prompte va anar millorant de fortuna i va comprar algunes terres. Ara, quan van conéixer un tal Jeroni, que era ric de bo de bo, va ser quan van augmentar de veritat les seues riqueses.

A partir de reflexions, records, encontres i viatges, i lectures, Lluny d’Amèrica és un llibre de textos assagístics breus –gran part d’ells de caràcter testimonial– que recrea una quotidianitat construïda a l’altra banda de l’oceà Atlàntic i el seu ressò vital en tornar a casa. Buscant l’humor i l’agudesa al voltant de llibres i autors nord-americans, i posant la mirada sobre moments i experiències que li produïren estranyesa i sorpresa a l’autora, i d’altres que li provocaren admiració i agraïment, l'obra aprofundeix en la cruïlla de sentiments i sensacions que produeix viure entre dues cultures. Lluny d’Amèrica és un llibre a mig camí entre el dietari de viatge, la crònica social i l’assaig literari i estén la mirada envers un ventall d’autores i autors que han treballat –en la majoria dels casos– el gènere autobiogràfic, l’assaig, les cròniques de viatges , les memòries, i el periodisme. Un llibre on destaca l’observació encuriosida de la realitat americana, bo i cosint-la amb la pròpia quotidianitat i amb anècdotes lluny de la banalitat, les quals transcendeixen la mera vivència personal i ens transporten a l’Amèrica real i pensada

Aquesta és la història d’un drac que va viure a l’Albufera de València. Transcorre en temps antics, molt antics! (Però és clar que per als que vivien aleshores era l’actualitat, per a ells eren els temps moderns.) En aquells anys, la ciutat estava tota emmurallada, era gran i bonica per a l’època, però molt més menuda del que és ara.

A La nova mestra, Adela Ferro és una jove que arriba a Fontfreda, el seu primer destí com a mestra. Fontfreda és una població rural i muntanyenca, un paratge agrest i remot. Lluny de la seua família i en un ambient fosc, propi de mitjan segle passat, la nova mestra es veurà atrapada en una obsessió que es va apoderant d’ella i endinsa el lector en les profunditats d'un thriller psicològic amb final negre com un pou. La nova mestra ha estat guanyadora del Premi Soler i Estruch en el marc dels LXVI Premis Castellum Ripae.

Què és la pau? Un estat de tranquil·litat que molt a sovint es defi neix pel seu contrari: l’absència de guerra. Tanmateix, hi ha moltes coses més a qüestionar-nos sobre la pau. Això és aquest llibre: una poètica invitació a imaginar la pau.

A un tir de pedra. Les més belles sendes de la Safor és un llibre adreçat a persones amb l’interés o la curiositat per conéixer les muntanyes de la Safor. 

Mai no s'acaba de tornar és un assaig sobre el retorn poble en el qual l’esclat dels records impregna la mirada de qui per un temps se sent forastera sense ser-ho. A través d’una sèrie d’articles breus, Matilde Gordero-Moreno reflexiona al voltant de la dicotomia poble-ciutat, les arrels, la sororitat, els viatges i l’acompanyament de la literatura i l'escriptura quan més fred fa. Completa aquesta obra un conte, «L'altra», sobre el pas del temps i el fil que ens uneix a qui ens ha precedit i a qui ens succeirà.

La carrasca té una fusta dura, imputrescible, que és emprada com a mànec de ferramentes i per a fer carros i eines del camp. És una fusta humil, fiable. L’àvia María Enriqueta Carrasca va ser de les primeres en emigrar des d’Ossa de Montiel a Pouet. Si el meu pare no haguera decidit marxar del poble, la meua vida hauria estat una altra. Ma mare no volia anar-se’n. Després no volia tornar-hi. Ella sempre fou d’allà on les seues filles ens havíem construït el futur.

Amb la pregunta «pot un virus explicar una pandèmia?», se centra des de l’inici la qüestió clau que pot ajudar a entendre, de manera didàctica, la complexitat dels factors que estan darrere d'una pandèmia. A partir de la idea que cada període i civilització ha comportat una càrrega de malaltia lligada als canvis en les formes de vida i els problemes d'adaptació que comporten, en successius apartats s'explica com han anat sorgint les malalties de naturalesa infecciosa que han acompanyat a l'espècie humana, amb una atenció particular als factors que expliquen la seua difusió i comportament epidèmic. Des dels supòsits d’allò que coneixem com la història aplicada, l’assaig fa un ús del passat per a entendre el present i encarar el futur. El lector trobarà les claus per a interpretar de manera crítica la realitat que comporta una pandèmia i com poder afrontar-la des del coneixement.

Quan tens 17 anys i acabes d’arribar a València per a estudiar a la universitat s’obri al teu davant una nova vida. Al protagonista d’”Els secrets de l’Eixample”, la família li ha trobat un lloguer sospitosament barat per a la zona acomodada on es troba. A més, la misteriosa conducta de la propietària de l’estudi on viu i l’estranya mort de la seua neta el refermen en que alguna cosa no va bé. Fascinat pels records d’aquella xica descobrirà junt amb una companya de classe que les façanes de l’Eixample amaguen secrets i mentides que malden per eixir a la llum i també gent sinistra que tracta d’evitar-ho, a qualsevol preu. “Els secrets de l’Eixample” parla de les herències poc desitjables que arrosseguem amb nosaltres, d’hipocresies i d’enganys. I també parla de gent que pot deixar arrere el passat per a viure per fi com vol.

«Tinc una barraqueta que no té trespol, i a la matinadeta ja li pega el sol». La cançó no descriu una situació bucòlica, aquella barraqueta tenia una funció més pragmàtica... Arreu del territori valencià, sovint et trobes casetes disperses que tenien un ús agrari o de gestió de l'espai forestal al passat. Són habitatges senzills que no solien estar habitats de continu però tampoc estaven deshabitats, que han tingut un ús temporal. Viure a la caseta. L’hàbitat tradicional valencià de temporada ens les apropa i ens explica les seues característiques i les formes de vida associades. Aquest tipus d'habitatge pren sentit i es consolida especialment des del segle xviii fins a mitjans del xx. Tenien en comú estar prou lluny del nucli de població per no pagar la pena anar a casa des del lloc de treball cada dia, amb els mitjans de l'època. L'estudi de caràcter general es completa amb l'aproximació a tres tipologies concretes d'hàbitat temporal relatives a tres zones geogràfiques valencianes diferenciades: la de la marjal de l'Albufera, les agrupacions de casetes i bodegues entre la Serranía i el Camp de Túria i les cases amb riurau de les comarques centrals.

Quan la fada Violeta va conéixer Llorenç, va desitjar que el regal que tenia preparat per a un consentit príncep de rondalla fos per a aquell nadó tan especial: «jo, la fada Violeta, t’atorgue el do de la paraula. Seràs capaç de teixir històries meravelloses i, en explicar-les, ningú quedarà indiferent». Dècades després una coral infantil li dedica cançons agraïdes, i molt altres reconeixements li han estat fets a un referent de bona persona, el Contacontes estimat... A les teues mans tens un llibre màgic, on, a través de la història de la fada Violeta, la música i l’estima, podràs saber més i aprendre sobre la vida del fabulós conta contes valencià Llorenç Giménez Tarazona. T’atreveixes?

De mercats és un llibre que parla dels mercats, de les fires, dels porrats... I això és parlar de temes tan diversos com: ecologisme, arquitectura, models de compra i alimentació, expressions lingüístiques, història, edificis emblemàtics, oficis relacionats... 

Abella és una jove valenta i de bon cor. Per ajudar son pare, ha d'anar a viure a un palau habitat per un home monstruós. L'enveja de les seues germanastres Murgulina i Girgolaina, li complicaran encara més les coses. Com ho superarà? Hi haurà bondat baix eixa aparença terrible?

Hi ha gats perses, d'angora, abissinis, rodaires... El nostre gat és particular: té taques i el cos llarguerut, una preciosa cua i les orelles arrodonides com un peluix. El van trobar perdut a la muntanya i és tan especial que li han fet perfils en les xarxes socials i tot. Però prompte es veu que això no va amb la seua naturalesa d'animal tímid i esquiu. Com altres animals del Puig Llorença, el Montgó o la Serra de Bèrnia, Bragat és fugisser i una mica esquerp, viu amb Maria, una xiqueta que descobrirà que el seu gatet influencer amaga un gran secret. En aquest conte udola l'òbila, s'esmuny la mostela, aguaita la rabosa, ensuma el teixó, es llança en picat el falcó i es camufla la geneta. Descobreix amb els nostres protagonistes aquest món silvestre i preciós. I descobreix també que la nostra naturalesa bull de xicoteta i fascinant vida.

La dona de Joan-Antoni és prou maldestra i ell no està content: se li crema el dinar, li apedaça malament els pantalons, tot són desastres! Així que decideix anar a veure món per comprovar si la gent és, en general, més apanyada. El seu viatge li portarà moltes sorpreses i li ensenyarà una gran lliçó. Aquesta història està il·lustrada per Dani Cruz.

Aquesta rondalla arreplegada a Castalla i a Callosa d’En Sarrià ens conta la història de Joan de la Panarra, un jove malfaener i destarifat que guanya molta fama en matar cent mosques d'un colp. Juga a la confusió amb el lema "Don Joan de la Panarra, fill de Finestrat, n'ha mort cent d'un cop i res no li ha passat". Però ser un heroi no és fàcil i la fama s'ha de conservar; així, es veurà obligat a enfrontar-se a nous adversaris, esta vegada més perillosos.

De la pròpia veu a la veu pròpia és un assaig que posa el focus sobre la necessitat que tenim els humans de posseir una veu pròpia, de buscar-nos a nosaltres mateixos i arribar a ser autèntics i irrepetibles. Així, després d’algunes reflexions inicials sobre el caràcter lingüístic de la nostra condició que acaben amb un recordatori dels dietaris de Josep Iborra, es presenten quatre exemples que il·lustren aquesta necessitat.

La dona invisible és la història d’una dona de la neteja, Mihaela, que troba un cadàver a la conselleria on treballa i decidix investigar-ne la mort abans de suïcidar-se, com a últim projecte vital. Amb eixe pretext, i des de l’ull crític d’una senyora romanesa de vora setanta anys, la història homenatja i satiritza alhora la funció pública i, de retruc, la classe política mitjana, els alts càrrecs que ens queden bastant a prop. També, sempre en clau irònica, convida a la reflexió sobre la soledat d’algunes persones majors. Una novel·la no depriment sobre la depressió.

Un animal de companyia és un amic que depén de tu. Si l’adoptes (sempre millor que comprar-lo), l’has de cuidar molt i no abandonar-lo mai. Aquest llibre és una cançó d’algú que tenia deu gossets. Els llibres també són amics, però no tenen sentiments i es poden deixar temporades llargues sense fer-los cas... Només que no voldràs deixar de llegir 10 Gossets. Si tens un gos, pots llegir-li’l. Si no el tens, no has de patir, perquè aquí dins en van molts!