Des que tinc memòria, és a dir, dos o tres setmanes abans de nàixer, va començar a picar-me un poc això de tindre uns cognoms tan estranys.
Els meus pares van decidir posar-me Bella. Bella!, quin nom tan meravellós!
–Bella Cagaire i Bufeta –va dir mon pare–, sona magnífic.
«Espera un moment!», vaig pensar des de dins de la panxa, «Com que Cagaire i Bufeta?».
Així és que com veieu, he odiat els meus cognoms des que me’n recorde de mi mateixa, fa quasi ja deu anys.